Història d’Albània: De l’Antiguitat fins a l’Actualitat
Albània, situada als Balcans, té una història llarga i complexa, marcada per la presència de diferents imperis i lluites per la seva independència. Des dels primers pobladors il·liris fins a la seva actual transició cap a la Unió Europea, Albània ha passat per profundes transformacions polítiques, econòmiques i socials.
1. L’antiguitat: els il·liris i la dominació romana
Els primers habitants coneguts d’Albània van ser els il·liris, un conjunt de tribus que ocupaven la regió des del segle XII aC. Els il·liris eren coneguts per la seva cultura guerrera i la seva resistència davant de pobles invasors. Els grecs també van tenir influència en la zona, especialment a les ciutats costaneres com Durrës (Epidamnos) i Apollonia, que es van convertir en importants centres comercials i culturals.
Al segle II aC, després de diverses guerres il·liri-romanes, els romans van conquerir el territori i el van incorporar a l’Imperi Romà. Durant el domini romà, Albània es va convertir en un enllaç estratègic entre Orient i Occident, i es van construir carreteres i ciutats que van afavorir el comerç i la romanització de la població. Quan l’Imperi Romà es va dividir l’any 395, Albània va quedar sota el control de l’Imperi Romà d’Orient (Bizantí).
2. L’edat mitjana: entre bizantins, serbis i otomans
Durant l’edat mitjana, Albània va ser un territori disputat entre diversos regnes i imperis. Els bizantins van mantenir el control durant diversos segles, però van haver d’enfrontar-se a invasions de pobles bàrbars, com els eslaus i els normands.
Al segle XIII, parts d’Albània van ser incorporades al Regne de Sèrbia, que va arribar al seu apogeu amb l’emperador Esteve Dušan. No obstant això, després de la seva mort, el regne serbi es va fragmentar, i Albània es va convertir en un territori disputat entre venecians, angevins i otomans.
A mitjans del segle XV, l’Imperi Otomà va iniciar la seva expansió pels Balcans i va conquerir gairebé tota Albània. Malgrat això, el líder albanès Gjergj Kastrioti “Skanderbeg” es va rebel·lar contra els otomans el 1443 i va aconseguir unificar els principats albanesos sota la seva bandera. Skanderbeg va liderar una resistència heroica durant 25 anys, convertint-se en un símbol de la identitat nacional albanesa. Tanmateix, després de la seva mort el 1468, els otomans van acabar sotmetent Albània el 1479.
3. Albània sota el domini otomà (1479-1912)
Albània va romandre sota domini otomà durant més de quatre segles. Durant aquest període, una gran part de la població es va convertir a l’islam, mentre que una minoria va continuar practicant el cristianisme (catòlics al nord i ortodoxos al sud).
Tot i la repressió otomana, els albanesos van tenir un paper important dins de l’imperi. Diversos albanesos van arribar a altes posicions de poder, incloent-hi Grans Visires (primers ministres) i oficials militars destacats. Un exemple notable és Köprülü Mehmed Paixà, que va dirigir l’imperi al segle XVII.
A finals del segle XIX, amb el declivi de l’Imperi Otomà, va sorgir el Moviment del Rilindja Kombëtare (Renaixement Nacional), que promovia la identitat i la independència albanesa. El 1878 es va crear la Lliga de Prizren, que buscava unir tots els territoris albanesos en un sol estat, però va ser reprimida pels otomans.
Finalment, aprofitant la desintegració de l’Imperi Otomà durant les Guerres Balcàniques, Albània va proclamar la seva independència el 28 de novembre de 1912 sota el lideratge d’Ismail Qemali.
4. El segle XX: monarquia, invasió i comunisme
La monarquia i la Segona Guerra Mundial (1912-1944)
Després de la independència, Albània va viure un període d’inestabilitat política. Després de la Primera Guerra Mundial, diverses potències estrangeres van ocupar parts del territori. El 1928, el president Ahmet Zogu es va proclamar rei Zog I d’Albània, establint una monarquia amb influència occidental.
El 1939, Itàlia, sota el govern de Mussolini, va envair Albània i la va convertir en un protectorat feixista. Durant la Segona Guerra Mundial, el país va ser ocupat per alemanys i italians, però la resistència comunista, liderada per Enver Hoxha, va aconseguir alliberar el país el 1944.
El règim comunista (1944-1991)
Després de la guerra, Enver Hoxha va instaurar un règim comunista de caràcter estalinista, que va convertir Albània en un dels països més aïllats del món. Inicialment, Albània es va alinear amb la Unió Soviètica, però després de la ruptura amb Khrusxov el 1961, Hoxha va buscar suport a la Xina de Mao fins als anys 70.
El règim d’Hoxha es va caracteritzar per:
- Repressió política i aïllament internacional.
- Prohibició de la religió i destrucció d’esglésies i mesquites (1967).
- Construcció de búnquers per tot el país per preparar-se per una invasió que mai va arribar.
Amb la mort d’Hoxha el 1985 i la caiguda del comunisme a Europa de l’Est, el règim es va esfondrar el 1991, donant pas a un sistema democràtic.
5. Albània contemporània (1991-avui)
Els anys 90 van ser un període de crisi econòmica i política, amb la caiguda de piràmides financeres que van portar a protestes massives i violència. Malgrat això, a partir del 2000, Albània ha experimentat un creixement econòmic i s’ha obert al turisme i les inversions estrangeres.
Alguns esdeveniments clau han estat:
- Ingressió a l’OTAN el 2009.
- Candidatura per entrar a la Unió Europea.
- Desenvolupament del turisme, especialment a la Riviera Albanesa.
Avui dia, Albània continua modernitzant-se i buscant el seu lloc a Europa, mantenint la seva identitat cultural i històrica.