Albània al segle XX: Monarquia, invasió i comunisme
Introducció
El segle XX va ser un període de profundes transformacions per a Albània. Des de la proclamació de la independència el 1912 fins a la caiguda del règim comunista a principis dels anys 90, el país va experimentar una sèrie de canvis polítics, socials i econòmics significatius. Durant aquest segle, Albània va passar per una monarquia, va ser invadida per potències estrangeres i va viure sota un règim comunista autoritari que va tenir un impacte durador sobre la societat. Aquest article analitza els esdeveniments clau d’Albània al segle XX, des de la formació de la monarquia, passant per les invasions internacionals, fins a l’establiment i la caiguda del comunisme.
La Independència i la Monarquia (1912-1939)
La Proclamació d’Independència (1912)
El segle XX va començar per a Albània amb un esdeveniment històric: la proclamació de la independència el 28 de novembre de 1912. Després de segles de dominació otomana, els albanesos van aconseguir la independència durant les guerres balcàniques, quan els imperis centrals de l’Europa oriental van començar a decaure. La declaració d’independència va ser una victòria per al nacionalisme albanès, però també va marcar l’inici d’un període de gran instabilitat.
Durant els primers anys de la independència, Albània va lluitar per establir-se com a estat reconegut per les potències europees. En 1913, el Tractat de Londres va reconèixer oficialment la independència d’Albània, però el tractat també va provocar la pèrdua de grans territoris, com el sud de Albània, que es van annexar a Grècia. Això va generar tensions amb els països veïns, especialment amb Grècia i Sèrbia, que tenien ambicions territorials sobre el país.
La Monarquia de Zog (1928-1939)
Durant la dècada de 1920, Albània va passar per diverses formes de govern. Inicialment, va ser una república dirigida per Ismail Qemali, però les tensions internes i la feblesa de l’estat van portar a la necessitat d’un líder fort. Així, en 1925, Ahmet Zogu, un líder militar i polític, va assumir el poder com a president de la República d’Albània. Zogu, un ambiciós polític que provenia de la classe aristocràtica albanesa, va consolidar el seu poder i, el 1928, es va proclamar rei d’Albània amb el nom de Zog I.
El regnat de Zog va ser marcat per una sèrie de reformes polítiques i econòmiques. Va intentar modernitzar Albània, establint un sistema legal més estructurat, impulsant l’educació i millorant les infraestructures del país. També va buscar l’estabilitat política mitjançant el suport a diverses potències europees, especialment Itàlia, i va mantenir una política de neutralitat davant de les potències de l’època.
Tanmateix, les reformes de Zog no van ser suficients per garantir la pau i la prosperitat a Albània. El seu regnat va ser marcat per una gran corrupció, un autoritarisme cada vegada més evident i la dependència de l’Itàlia feixista, que va veure Albània com una zona d’influència estratègica. Així, el 1939, Zog va ser expulsat pel regnat italià.
La Invasió i Ocupació Itàlia (1939-1943)
El 1939, amb l’ascens del feixisme a Europa, Itàlia sota el lideratge de Benito Mussolini va invadir Albània. El 7 d’abril de 1939, les tropes italianes van ocupar Albània de manera ràpida i gairebé sense oposició. Albània va ser annexada per Itàlia i es va convertir en un protectorat italià. Mussolini va utilitzar Albània com una plataforma per a l’expansió del seu imperi feixista als Balcans.
Durant l’ocupació italiana, es va establir un govern col·laboracionista a Albània, però la presència italiana va ser mal vista per molts albanesos. A mesura que la segona guerra mundial es va intensificar, les forces de resistència albaneses, tant comunistes com nacionalistes, van començar a lluitar contra l’ocupació italiana. Així, el país es va convertir en un focus de la guerra d’alliberament nacional contra els invasors, amb la Partit Comunista Albanès a l’avantguarda d’aquesta lluita.
La Segona Guerra Mundial i la Resistència (1940-1944)
Durant la Segona Guerra Mundial, la situació d’Albània va ser extremadament complexa. Després de la rendició d’Itàlia l’any 1943, Albània va ser ocupada per les forces nazis alemanyes. Les tensions entre les diverses faccions albaneses van créixer, ja que els nacionalistes i els comunistes competien pel control del país.
El Partit Comunista Albanès, sota el lideratge de Enver Hoxha, va guanyar progressivament força a través de les seves activitats de resistència. Les forces comunistes albaneses, organitzades en el moviment de la Partit Nacional de Lliberació, van jugar un paper fonamental en la lluita contra les forces d’ocupació alemanyes. Al mateix temps, les divisions entre les forces anticomunistes i comunistes van causar conflictes interns, amb els comunistes guanyant finalment el suport majoritari.
L’Establiment del Comunisme (1946-1990)
La Dictadura de Enver Hoxha
Després de la victòria sobre les forces nazis, Albània va establir un govern comunista sota el lideratge d’Enver Hoxha, qui es va convertir en el dictador més important del país. Hoxha va consolidar el poder al Partit Comunista Albanès i va establir un règim autoritari extremadament rigorós, que va durar fins a la seva mort el 1985. La dictadura de Hoxha va ser marcada per un aïllament internacional, el control absolut de l’estat sobre la vida política, econòmica i social, i una forta repressió contra qualsevol forma de dissidència.
Hoxha va instaurar un sistema de col·lectivització de l’agricultura i va intentar industrialitzar Albània. També va imposar el ateisme estatal, intentant erradicar qualsevol forma de religió a través de lleis que prohibien l’exercici de la fe. Aquest aïllament d’Albània va ser tan extrem que el país va evitar les influències soviètiques durant els anys 60, trencant amb la Unió Soviètica a causa de les diferències ideològiques entre Hoxha i el líder soviètic Nikita Khrusxov.
La Caiguda del Règim Comunista
A principis dels anys 80, el règim comunista albanès es trobava en una crisi econòmica i política profunda. L’aïllament internacional i l’ineficient política econòmica de Hoxha havien creat una situació insostenible. Després de la mort d’Hoxha el 1985, el seu successor, Ramush Haradinaj, va intentar mantenir el règim, però el 1990, el descontentament popular, les pressions externes i les reformes polítiques a l’Europa de l’Est van accelerar la fi del règim comunista.
En 1991, Albània va passar per una sèrie de revoltes populars i va establir un govern democràtic, marcant així el final de més de 40 anys de règim comunista.
Conclusions
El segle XX va ser una època tumultuosa i transformadora per a Albània. Després de proclamar la seva independència, Albània va viure sota una monarquia curta i després va ser ocupada per Itàlia i Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. L’arribada del comunisme va marcar el començament d’un règim totalitari que va aïllar el país de la resta del món, però també va portar a una transformació social i econòmica radical. Finalment, el descontentament popular i les influències externes van portar a la caiguda del règim comunista i a la creació d’un nou sistema democràtic a Albània. Aquest segle de canvis radicals ha tingut un impacte profund en la identitat i la trajectòria política d’Albània fins als nostres dies.